El Senyor de les Muntanyes

Avui he d’escriure sobre el que m’ha passat les darreres hores tot i que em moro per comentar el que està passant amb la iniciativa de fer un mapa dels Països Catalans pel Google Earth de’n Marc Belzunces. Com que no tinc ara mateix temps per tot us explicaré com es queda una persona després que li entrin a casa i el robin.
Continue Reading »

Sóc geòleg i com a geòleg sovint treballo amb corbes de distribució de poblacions, en el meu cas de sorres, llims i argiles. Aquestes corbes de distribucions donen una idea força bona de quins són els diferents grups d’elements i quina és la importància relativa de cadascun dintre de la població estudiada, en el meu cas de sediment. Però això es pot aplicar a la política on en comptes de parlar de sediment parlarem de la ideologia d’una societat. La tendència catalanista, sempre regionalista, anava guanyant força i inclús el PSC i ICV s’apunten al regionalisme excloent (excloent dels PPCC). Però les coses canvien. En Maragall que va ser el promotor de la candidatura de Zapatero ha estat substituït per en Montilla d’una manera molt rude i hostil. Per tant en Zapatero s’ha encarregat d’homogeneitzar el PSOE al Principat. Per tant, des del punt de vista del PSOE, el canvi cap a l’espanyolisme ha estat evident. Però hi ha un altre factor, Ciudadanos de Cataluña, que amb el suport del còmic Boadella intenta guanyar posicions dintre de l’Esquerra Espanyolista al Principat. El canvi en la distribució de poblacions ideològiques al Principat és més que evident. Ara tenim a la banda regionalista a CiU, Esquerra i ICV amb unes aspiracions nacionals més aviat dubtoses i a la banda espanyolista a PSOE, PP i CdeC que tenen molt clar el model d’Estat volen. Jo em pregunto; fins quan aquesta presa de pèl i aquesta tendència en el millor dels casos autonomista? Quan es plantejarà la possibilitat que el moviment popular de base allunyat dels interessos  econòmics de les grans empreses  es presenti a unes eleccions? Per mi,  el camí passa per moure l’espectre polític cap a l’esquerra nacional on evidentment és important presentar propostes en unes eleccions és fonamental per aconseguir suport social. Vivim en un país que només escolta  als polítics amb representació parlamentària.

Ja podeu veure la pel·lícula de l’ascenció a le Rateau (Alps).

Avui m’he assabentat de dues notícies, una més suculenta que l’altre però l’altre molt més interessant. La primera és que el President de la Comunitat Autònoma de Catalunya ha decidit fer eleccions un dimecres, concretament el dia de Tots Sants. L’altra notícia, la bona, és que hi ha 40 CUP escampades pel país. És clar que 40 CUP són molt poc, però quin dia l’EI s’atrevirà a plantejar un futur més enllà dels municipis però des dels municipis. Les CUP són candidatures independentistes que des d’una òptica d’esquerres plantegen una lluita institucional que fins ara s’escapava del Moviment Nacional Alliberament Català. Les CUP plantegen un discurs de lluita pròxim a la gent, des dels municipis però fins ara en els municipis. Ara toca, tirar el dau i apostar fort per la feina feta creient fermament que el futur passa per l’EI.
Per fi toca una força política que cregui en els Països Catalans ja que ni ERC/ERPV s’ho han acabat de creure. Ara toca un moviment popular d’esquerres amb ganes de lluita i amb ganes de canviar les coses des dels barris però amb aspiracions de canviar el país. S’està treballant bé, però manca enfocar. Manca plantejar l’objectiu que està portant a la gent a ficar-se dintre de les CUP.
Si les CUP es presenten a les eleccions autonòmiques (a totes) tindrem un pas de gegant per canviar definitivament el trist atzar que ens acompanya des de fa massa temps. El dia 1 de novembre seria un bon moment però les properes (2010) són les definitives.